Del nacionalcatolicisme al “valencianocorrectisme”. Breu anàlisi de la dimensió política de la festa de moros i cristians

La festa, com fet social total, presenta diverses dimensió d’anàlisi. D’entre totes, la política resulta especialment interessant per esbrinar de quin mode pobles i governants han emprat la festa com mecanisme d’adoctrinament polític i recurs per a la construcció nacional. La festa de moros i cristians, a la que les primeres referències documentals exactes situen el seu origen al segle XIV, n’és un bon exemple. Tant com forma d’expressió del poder reial a l’edat mitjana i instrument d’expansió de l’ideari nacionalcatolicista durant les edats moderna i contemporània, des del regnat de Felip II de Castella fins el franquisme, amb els episodis històrics de la batalla de Lepant i la mal anomenada reconquesta com eixos narratius centrals, com del canvi de referent històric i identitari que a partir de la dècada de 1970, la pròpia festa assolí, prenent com a eix simbòlic la figura del rei Jaume I, en tant figura simbòlica central de les institucions polítiques i culturals valencianes en el marc del procés de recuperació de l’autogovern. Missatge que des del segle XIX s’articula a partir de l’acte de l’ambaixada, instrument narratiu amb un discurs que navega entre l’exaltació patriòtica d’Espanya i l’atac al musulmà (textos del segle XIX) i l’evocació de la conquesta del Regne de València en tant expressió del pactisme i la defensa de la multiculturalitat (textos de l’últim terç del segle XX).