Comunicació, ambigüitat i variació funcional. Una visió introductòria

L’ambigüitat és un fenomen inherent a molts processos comunicatius, i comporta, en sentit estricte, una interpretació ambivalent d’un missatge; en sentit ampli es fa servir el terme també com a sinònim de «vaguetat». L’ambigüitat difereix especialment segons el registre o varietat funcional del llenguatge que es consideri: en l’article s’analitza el fenomen en relació amb el llenguatge corrent, el literari i els llenguatges d’especialitat (tecnolectes), i s’apunten diferents estratègies pragmàtiques i discursives que expliquen el perquè de les diferències.

Comunicació de males notícies en context sanitari

Malgrat considerar-se una pràctica clínica de menor rellevància, la comunicació de males notícies en context sanitari és una de les tasques més difícils i amb major impacte emocional tant per a la persona atesa i els familiars propers com per al mateix metge. Si bé el pacient és, en aquest cas, l’eix central de la situació, tots els interlocutors experimenten dificultats pròpies que poden impedir una comunicació eficient, comportar conseqüències emocionals negatives i, en última instància, deteriorar la relació sanitària. En aquest sentit, és important reconèixer les veus de tots els protagonistes d’aquesta interacció i identificar quins són els reptes que cal afrontar a cada cas per poder atendre les seves necessitats i aconseguir una comunicació satisfactòria.

Comunicació interna post-COVID

Aquest treball aprofundeix en els canvis que s’han produït en la comunicació interna en les empreses arran del confinament domiciliari causat per la COVID-19. Les conclusions s’han obtingut gràcies a un estudi realitzat per les autores en el qual han participat empreses grans, mitjanes i petites, així com entitats sense ànim de lucre, amb seu a Espanya o a Colòmbia. L’estudi es va dur a terme durant el primer confinament, el mes d’abril del 2020, amb la finalitat d’aprofundir en els canvis organitzatius i de relació interpersonal en l’àmbit empresarial que s’esperaven arran de la pandèmia. Entre les aportacions dels participants va sorgir de forma espontània la importància de la comunicació interna en les relacions dintre de l’organització i com els directius han de modificar els seus processos de comunicació davant d’aquesta nova situació. Són aquestes les aportacions que es recullen en aquest article.

Los desafíos éticos de la infodemia. A propósito de la COVID-19

La pandemia generada por la COVID-19 ha significado un desafío para los medios de comunicación, pues ha propiciado un volumen inmenso de información en muy poco tiempo. Se ha tenido que informar a la ciudadanía de manera apresurada en un clima de incertidumbre. Y esto ha cristalizado en una infodemia, la cual ha generado desconcierto y desinformación. En este artículo exponemos el fenómeno de la infodemia y todo lo que ha creado a su alrededor (fake news como, por ejemplo, mitos, falsas creencias, ideas conspirativas, etc.). En segundo lugar, presentamos algunas ideas éticas y deontológicas con las que guiar su proceso comunicativo, de manera que los medios de comunicación puedan informar con rigor, fiabilidad y respeto con la ciudadanía para que tengan una opinión fundamentada, contrastada y argumentada. Dicha pretensión ha de ser concebida por los profesionales de la comunicación como una obligación ética y deontológica hacia la ciudadanía.

Els professionals sanitaris i els pacients com a narradors i personatges en els casos clínics literaturitzats de salut mental

El cas clínic literaturitzat, també denominat conte clínic, és un gènere narratiu que podem incloure dins la divulgació científica. Els autors solen ser professionals sanitaris que s’adrecen a un públic general. És per això que s’allunya de les convencions pròpies dels gèneres mèdics de caire més acadèmic, on es tendeix a esborrar la presència dels narradors i a difuminar la personalitat dels pacients. En aquest article revisem quatre llibres de casos clínics literaturitzats de salut mental per il·lustrar la manera com els autors usen els recursos propis de la literatura per convertir-se, ells mateixos i els seus pacients, en narradors i personatges al servei de la divulgació científica.

Neurociència aplicada a l’educació. Com aprèn el cervell i quines conseqüències té.

Fa 130 anys, el metge i investigador Santiago Ramón y Cajal va dibuixar, en un laboratori situat al carrer del Carme de Barcelona, per primera vegada i amb molta precisió, les neurones del cervell i les connexions que fan entre si. S’ha avançat molt des de llavors, i la neurociència està influint en camps del coneixement molt diversos. Segons alguns gestors científics i polítics, el segle xxi és el segle de la neurociència. Tant si és cert com si no, perquè això també ho diuen els físics pel que fa a les aplicacions de la quàntica o els informàtics respecte a la intel·ligència artificial, entre altres col·lectius de l’entorn cientificotecnològic, no hi ha cap dubte que la neurociència està de moda. I és lògic, atenent als grans avenços d’aquests darrers anys en la comprensió de la formació i el funcionament del cervell humà i la seva relació amb la vida mental, els comportaments i la cognició. Un dels camps on la neurociència està establint sinergies amb força és el de l’educació. L’aplicació sinèrgica dels coneixements en neurociència al camp de l’educació ha generat una nova disciplina acadèmica, la neuroeducació. De forma succinta, es pot definir com el camp transdisciplinar de coneixement i recerca que promou la integració de les ciències de l’educació amb les que s’ocupen del funcionament i el desenvolupament neuronal i cerebral en totes les seves vessants, la neurociència. Tanmateix, es pot aplicar la neurociència a l’educació? Quines limitacions té? Amb quin objectiu? I quines dades està aportant? En aquest article es discutirà com la neurociència permet repensar l’educació i quines dades aporta perquè la pedagogia continuï optimitzant les explicacions sobre els processos d’ensenyament i aprenentatge. No debades l’educació és una de les portes principals d’accés a la cultura, i, per extensió, a la transformació de la societat.

Evitar la visió precària de la comunicació alimentària. Una necessitat estratègica

Avui dia la comunicació alimentària que transcendeix als mitjans de comunicació, internet i les xarxes socials està protagonitzada, majoritàriament, per la informació relativa a les alertes alimentàries. No obstant això, una anàlisi exhaustiva i àmplia de la comunicació alimentària evidencia camps de treball més enllà del sanitari, com les noves tecnologies dels aliments, la nutrigenòmica o aspectes erròniament no identificats amb la comunicació alimentària, com l’accessibilitat als aliments o els sistemes de producció alimentària sostenibles i protecció davant el canvi climàtic, entre d’altres. És necessària una revisió de l’àmbit d’estudi de la comunicació alimentària i situar-la en un espai estratègic que des d’inicis del segle xx ja s’anava intuint i que avui dia encara no és contemplat, malgrat ser protagonista en temes tan innovadors i decisius per al progrés de la societat i el planeta.

Reptes de la comunicació especialitzada

Introducció.