La violència del sistema de protecció a la infància i l’adolescència, una descripció

<div class="page" title="Page 2"><div class="section"><div class="layoutArea"><div class="column"><p><span>Aquest text presenta algunes reflexions al voltant de vulneracions de drets que es donen en el sistema de protecció a la infància i l’adolescència en relació a jo- ves migrats sense referents familiars a Catalunya. El contingut d’aquest text és fruit de l’experiència de molts anys de treball amb aquests joves. D’una banda, de l’experiència d’anys de treball en diferents tipolo- gies de centres des de posicions professionals diverses; d’altra banda, a través del contacte directe amb més de 300 joves migrats a les comarques gironines, que ens han proporcionat molta informació sobre la realitat que viuen durant les diferents etapes del seu pas pel sistema de protecció a la infància i adolescència: quan són dins del sistema de protecció, i quan són expulsats, abandonats al carrer i condemnats a la marginalitat i l’exclusió; i finalment també és fruit de l’anàlisi aca- dèmica i documental en base a la qual podem soste- nir existeix vulneració sistemàtica de drets dels joves migrats sense referents familiars a Catalunya per part del sistema de protecció a la infància i l’adolescència.</span></p></div></div></div></div>

Estratègies, plataformes i dispositius que afavoreixin la participació dels joves

<p>La participació és un dret, però no tothom es troba en les mateixes condicions per a poder exercir-lo. És aleshores quan cal que sapiguem treballar per a fomentar la participació i capacitem les persones a que puguin decidir sobre allò que passa al seu voltant, actuïn en funció de les seves necessitats, puguin intervenir en el seu entorn i aprenguin a responsabilitzar-se i organitzar-se en comunitat. A partir de la seva experiència com a dinamitzadora del Kasal de Joves Roquetes, situat al districte de Nou Barris (Barcelona) l’autora<br />reflexiona sobre la participació dels joves i sobre el treballar amb joves a través de la participació, com una oportunitat aprendre a conviure amb la diversitat i fer front a les desigualtats. A banda de posar en valor el coneixement del territori a l’hora d’impulsar qualsevol projecte de participació, l’autora destaca les 5 qüestions a tenir presents perquè el procés de participació tingui sentit i arribi a bon port: el què, el qui, l’on, el quan, el com i el per què de la participació. Finalment fa referència a dues experiències d’interès i a alguns recursos a tenir en compte.</p>

Joves migrats en contextos rurals. Per a una nova ruralitat global i culturalment diversa: polítiques d'inclusió social dels joves emigrats sols als municipis petits

<p>A partir de la seva experiència de treball en el servei de primera acollida de persones estrangeres de l’Equip d’Inclusió i Atenció a la Comunitat de l’àrea de Benestar del Consell Comarcal de l’Alt Empordà, les autores reflexionen sobre el suport als joves emigrats sols, especialment quan aquest s’ha de prestar des de municipis rurals. La seva experiència de treball en aquest àmbit i des d’aquests contextos ha estat pionera: el desembre del 2018 van posar en marxa la taula comarcal de joves sense referents adults, per coordinar<br />tots els agents que treballen a l’Alt Empordà amb aquests joves. En aquest article s’apunten tres línies de treball que poden facilitar l’acollida i inclusió social dels joves emigrats sols: 1) el disseny i la implementació de polítiques locals que garanteixin els drets dels joves i el seu empoderament; 2) polítiques pensades des de la proximitat i l’acció comunitària; i 3) polítiques emmarcades en una visió estratègica global del desenvolupament social i sostenible dels municipis rurals amb eines de diagnòstic concretes. Les autores, a més, aporten una eina per al diagnòstic i la promoció de les accions comunitàries orientades a la inclusió social d’aquests joves. Finalment, apunten les que entenen que seran les línies de treball en un futur proper.</p>

Radicalització i radicalitats

<p>L’autor parteix de la irrupció del concepte de radicalització en els discursos polítics i socials per analitzar l’evolució del concepte, dels conceptes que se n’han derivat i del seu tractament. Parla d’una distorsió del concepte i aposta per recuperar la seva complexitat, tant pel que fa a les seves formes (diferents tipus de radicalització), com pel que fa a allò que provoca o contribueix al desenvolupament d’aquests fenòmens (parla de multicausalitat i de necessitat d’un abordatge antropològic, sociològic, psicològic i politològic, entre altres). Per altra part l’autor es mostra crític amb l’aposta per una “desradicalització” quasi-terapèutica que va fer l’Estat francès, que va generar uns resultats més que decebedors, i es mostra més confiat per l’aposta actual basada en la “prevenció”, si bé assenyala les limitacions de la formació dels professionals del treball social (en bona mesura resultat de dèficits de formació generals en el sistema educatiu francès) per a abordar amb solvència aquesta tasca. A l’apartat final l’autor apunta els que a parer seu són alguns dels principals dèficits, que en la mesura que es poguessin pal·liar, repercutirien en un millor abordatge dels fenòmens de radicalització violenta i, en general, en una millor comprensió de molts altres fenòmens socials contemporanis que es desenvolupen en paral·lel a aquest.</p>

L'educació popular

<p>L’article presenta molt breument en què consisteix l’educació popular tal com s’entén avui a França (un concepte que a Catalunya identifiquem, en bona mesura amb els plantejaments de l’educació social basats en l’acompanyament socioeducatiu, el desenvolupament comunitari i les propostes Paulo Freire en relació a l’educació d’adults). A l’article se’n descriuen les característiques, principis i orientació, sempre en favor del progrés i la transformació social. Se’n destaca l’orientació emancipadora i la l’acció a través del vincle, l’acció col·lectiva i el compromís militant amb la justícia i l’emancipació social. La finalitat de transformació social que té el projecte de l’educació popular està sotmesa a dos objectius: la conscienciació i el desenvolupament del poder d’actuació. Tot seguit es fa un recorregut històric de l’educació popular a França, que posa en valor el paper que van jugat les Maisons des Jeunes et de la Culture, de principis del segle XX, fa referència al declivi que va viure en arribar la dècada dels 90 (amb l’afebliment de l’estat del benestar i l’augment de l’individualisme) i la pervivència en l’actualitat, en què continua sent un referent per als professionals del treball social, i segueix representada per institucions rellevants com l’AFEV, els centres Léo Lagrange, Les Petits Débrouillards o els CEMÉA.</p>

Suport des de l'àmbit social a les trajectòries educatives i formatives a joves migrats

<p>Les autores de l’article identifiquen l’acompanyament com l’acció bàsica del suport que es pot prestar als processos educatius i de formació. Un acompanyament encara més necessari quan el plantegem en relació als joves d’origen immigrat que fan front a múltiples factors risc d’exclusió social, que van des del baix nivell de formació i les dificultats d’accés als estudis postobligatoris, fins a les situacions administratives irregulars o la consciència de ser víctimes de racisme. Les autores proposen que l’acompanyament es desenvolupi a partir d’aquests tres eixos metodològics: l’acompanyament individual, el treball en grup i el treball en xarxa i comunitari. Finalment les autores fan referència a tres experiències que poden servir de model per a aquesta línia de treball: Centre Educatiu i d’Aprenentatges Can Cuní, el projecte Tarda Jove, de la Fundació SER.GI, i el Centre de Noves Oportunitats de Girona - CNO.</p>

La necessitat de la integralitat en les polítiques públiques d'immigració

<p>Aquest article pretén analitzar el que considerem que és un dels aspectes rellevants de les polítiques públiques orientades a la integració de les persones immigrades: com aconseguir que les polítiques d’immigració siguin una política pública integral en el si de les administracions públiques. És a dir, que no depenguin d’una única unitat administrativa, sinó que cadascun dels departaments i àrees l’assumeixin com una realitat que els és pròpia i que, al mateix temps, es dissenyin estructures organitzatives, participatives i d’intervenció que assegurin el desenvolupament d’una estratègia única, coordinada i compartida. Aquesta qüestió no és menor i en bona mesura denota la mirada que tenim sobre el fenomen migratori: si pensem la immigració i les persones immigrades des de l’estereotip de la pobresa i l’exclusió, té tot el sentit que plantegem polítiques assistencialistes pensades per a la seva execució des dels serveis socials; si les pensem des de la seva complexitat (pensem, per exemple, que implica totes les dimensions de les persones que d’una manera o altra participen del fenomen), entendrem que precisen d’un abordatge integral, global, multidisciplinar. En la mesura que estem convençuts que el que és necessari és aquest segon abordatge, plantejarem la necessitat de desenvolupar estratègies de gestió i implementació de polítiques d’immigració integrals i que afavoreixin que les persones immigrades puguin superar les desigualtats que els afecten en múltiples dimensions. També explicarem quins són alguns dels obstacles a superar més habituals i apuntarem algunes recomanacions que permetin superar-los. Finalment, presentarem un parell de casos que exemplifiquen bones pràctiques en el desenvolupament de polítiques públiques integrals.</p>

Participació i coneixements dels "usuaris" i les persones a qui s'adrecen les polítiques

<p>Des del 2002, a França està regulada la participació de les persones afectades per les activitats de l’àmbit sociosanitari i social per a la valoració del funcionament de les institucions, activitats i programes d’aquests àmbits i per a l’elaboració de propostes. Des d’aleshores ençà, ha estat motiu de reflexió tant per definir-la, fonamentar-la i promoure-la i adaptar el seu desenvolupament als diferents àmbits i a les característiques dels diferents agents que poden estar-hi implicats. A l’article s’identifiquen obstacles que dificulten la participació en el context institucional en relació a les persones afectades, els equips professionals i les institucions mateixes, i para una especial atenció a la manera com la qüestió de la jerarquia i el “poder” pot interferir en el desenvolupament de les propostes de<br />participació, fins i tot quan el que suposadament es pretén és fomentar l’autonomia de les persones amb qui es treballa. Finalment, es fa referència a experiències innovadores i, en concret, les que posen en valor el “coneixement experiencial”, que pot ser d’especial interès per a la formació dels professionals, però també per als que participen en òrgans de presa de decisions. Entorn a aquesta qüestió, l’autor fa referència a propostes recents que posen en valor i incorporen el coneixement de les persones a qui s’adrecen les polítiques i les intervencions de l’àmbit social i sociosanitari.</p>

El reconeixement. Eix de les polítiques d'integració?

<p>A l’article es presenta la manera com diversos autors han entès el concepte “reconeixement” i han proposat d’aplicar-lo per a orientar les polítiques en relació a les persones i col·lectius que s’identifiquen com a “minories ètniques” o “persones immigrades”. Al text es defensa que algunes de les interpretacions que s’han fet d’aquest concepte són especialment útils i ens ajuden a entendre alguns dels problemes i conflictes que aquestes persones i col·lectius fan front. A l’article es valoren especialment les aportacions d’aquells autors que han sabut fer una interpretació del reconeixement allunyada de la seva dimensió comunitària i lligada a la reivindicació de les identitats.També es defensa que aquesta perspectiva és interessant en la mesura que ens allunya d’altres conceptes (com ara “integració” o “sentiment de pertinença”) que posen el seu focus més en les persones que són objecte de les polítiques, més que no en les polítiques mateixes. En tercer lloc, es posen alguns exemples d’accions de reconeixement i de manca de reconeixement per mostrar com el pla de treball que es desprèn d’aquestes polítiques pot estar molt allunyat del comunitarisme i de la reivindicació de les identitats, dues tendències amb què sovint se les associa a l’hora de fer la crítica a les polítiques de reconeixement. Finalment, es planteja la necessitat d’identificar pràctiques de reconeixement en l’àmbit local i de donar-les a conèixer.</p>

Incorporació dels aprenentatges del 17A a Ripoll en intervenció comunitària

<p>Les autores de l’article, professionals que han hagut de fer front a una població trencada pel dolor i la ferida dels atemptats i la mort o l’empresonament del grup de joves que els van cometre, reflexionen sobre la seva experiència de treball i els seus aprenentatges. Els atemptats les ha obligades a qüestionar-se tot el que havien estat fent fins aleshores en matèria d’acollida i integració de les persones migrades que viuen a Ripoll. Des del “què ha fallat” inicial, fins al “què podem fer a partir d’ara”. I en aquesta anàlisi els joves hi són especialment presents. Les autores expliquen l’estudi de camp que començar a fer després dels atemptats i al que hi van dedicar dos anys i mig i més de 1.000 entrevistes. Així mateix, presenten la metodologia ICERT ideada per elles mateixes i les accions dutes a terme. Assenyalen els 9 factors de risc que han identificat i les estratègies de treball comunitari que han començat a desenvolupar amb l’objectiu de treballar amb tots els agents de la comunitat i donar espai als diferents discursos, amb una actitud d’escolta oberta i disposició al diàleg.</p>