Military Zones: A Remedy of Awakening Ankara from Urban Amnesia

El context històric d’Ankara és relativament complex a causa dels punts de ruptura de la seua història. En primer lloc, Ankara es va convertir en l’aparador de la recentment creada República Turca i es va dissenyar un nou centre urbà aïllat de l’antic per a representar la modernitat de la República. En segon lloc, amb el colp d’estat de 1980 i l’expansió de les zones militars, el nou centre de la ciutat es va expandir de manera imprevista i no planificada. Finalment, després de la temptativa colpista de 2016, es decideix reubicar les grans zones militars del centre de la ciutat en les perifèries. Aquest estudi assenyala la importància d’aquesta recent decisió en el paisatge històric d’Ankara i proposa que podria ser un potencial per a reparar la memòria urbana de la ciutat. A causa d’aquests canvis massius, Ankara ha perdut moltes de les seues referències històriques i la continuïtat de la memòria urbana. En aquest context, aquest article analitza a fons la reconstrucció de les zones militars en el centre de la ciutat, la seua presència històrica i les seues possibles interaccions amb les necessitats de la ciutat. Entendre aquestes zones com a potencials catalitzadors de la reparació del paisatge històric requereix desenvolupar una nova perspectiva, que abaste relacions complexes i veus múltiples. El pensament dialògic i polifònic engloba la multiplicitat, la relacionalitat, el caràcter incomplet i els actius històrics inherents a la ciutat.

Prefacio. Un nuevo ANUARI

Té el lector a les seues mans el número 1 de la nova revista de recerca “ANUARI d’Arquitectura i Societat”, editada conjuntament per l’Editorial de la Universitat Politècnica de València i l’Agrupació Borrianenca de Cultura. El seu nom anuncia a la comunitat científica la publicació d’un únic número cada any. Però, fonamentalment, és un homenatge a una altra publicació, que ara conclou el seu periple, i de la que aquest nou ANUARI es declara orgullosa hereva.

Arquitectura i llar. De la postguerra a l'actualitat

El treball s’estructura des de l’experiència individual i cada part correspon a una etapa en la vida dels dos protagonistes, Francisco i Maria. El centre seran ells i el seu habitatge, com ha anat evolucionant aquest alhora que les circumstàncies canviaven i amb quins mecanismes l’han anat adaptant a les seves necessitats. Paral·lelament, el seu relat subjectiu es contextualitza i complementa amb informació i dades objectives extretes de la investigació pertinent que, en conjunt, reconstrueixen una part de la història de Barcelona i la seva àrea metropolitana.

Arquitectura y sociedad a través de la expansión de Barcelona

El present article reflexiona entorn de les complexes relacions que s'estableixen de manera habitual entre arquitectura i societat. Per a això s'exemplifiquen quatre situacions que transcorren a la ciutat de Barcelona en el període de temps que va des de principis del segle XIX fins als anys 60 del segle XX. El document pretén tenir una visió holística i proporcionar una perspectiva general de la problemàtica de les relacions de la societat amb l'arquitectura. El període citat es mostra idoni per encadenar cronològicament quatre situacions que s'interrelacionen entre si. Els esdeveniments es desenvolupen durant l'expansió de Barcelona i afecten una mateixa societat. El document es mostra com una revisió històrica que fixa el seu interès en les relacions socials amb l'arquitectura com a punt interès.

The fate of the 20th Century Heritage. Research and Actions

L’Arquitectura del segle XX és un Patrimoni en risc, sobretot per l’abandó, la degradació, la infravaloració. No obstant això, l’augment de l’interés i l’expansió del Patrimoni ens porta a qüestionar els valors que adquireix fins i tot l’arquitectura més recent, i per tant, la seua eventual necessitat de protecció. És necessari un procés de comprensió i de selecció, basat en criteris compartits per la comunitat més àmplia. Aquest va ser l’objectiu principal de les investigacions nacionals i internacionals ací presentades sobre la producció arquitectònica del segle XX. L’observació de les construccions individuals i dels conjunts urbans, que estan molt prop de nosaltres en el temps, porta a reflexionar sobre els seus significats i valors destacant el problema essencial de situar-los en la història. Com més el patrimoni és el resultat d’episodis recents, més el percebem com inserit en una dimensió de processament, de simultaneïtat d’esdeveniments i accions -quasi com les notícies- que tendeixen a legitimar qualsevol forma de canvi, en una perspectiva lligada a la seua condició contemporània. La investigació ha deixat aflorar la riquesa d’aquesta herència, en significació i valor, centrant l’atenció des de la simple materialitat dels edificis a les possibles maneres i formes de la seua interpretació més total i madura.

The experience of the sacred through places of ritual in architecture

Les estructures socials i espacials, així com els llenguatges reconeguts i creats pels mestres del passat ja no són adequats en la nostra època actual. La pertinença a aquestes estructures hui ja no s’associa a la comunitat sinó a la xarxa.

Reconstructing historical context. German cities and the case of Lübeck

La més o menys plausible reconquesta de la imatge històrica construïda segle rere segle i violentament eliminada per la guerra i les intervencions de caire infrastructural de les següents dècades, planteja preguntes cabdals i ineludibles en l’actual debat sobre contextos històrics i en la relació entre allò vell i allò nou, més enllà d’una noció d’autenticitat que encara és massa indeterminada. És precisament en aquest marc on trobem l’explicació per les intervencions de reconstrucció en Alemanya, considerades ací com respostes madures i conscients a una nova fase reconstructora de centres històrics. Dins de la història de la reconstrucció, són, per tant, paradigmàtiques per les preguntes que suggereixen, però també per les solucions concretes que ofereixen en la seua relació dialèctica entre còpia i reinterpretació. Per aquesta raó, no poden ser tractades com a simples casos de reconstrucció estilística, sinó que han de ser avaluades com a projectes genuïns d’arquitectura contemporània. El reviscolat de l’estructura mínima del parcellarium, que sovint a requerit la demolició de grans complexos edificats entre les dècades dels seixanta i dels vuitanta del segle XX, es converteix en el comú denominador d’aquestes experiències recents. El model mixt adoptat en aquests casos està basat en la coexistència de Leitbauten i de Neubauten, és a dir, edificis pilots reconstruïts d’acord amb els originals i en nous edificis inspirats pels originals.

Ludwig Wittgenstein. Itinerario arquitectónico de un filósofo analítico

La condició arquitectònica i les seues connotacions en altres àmbits de la cultura, com el de la filosofia analítica, suposa repte divisible a través de la figura de l’intel·lectual de la Viena del segle XIX, Ludwig Wittgenstein. La seua dedicació obsessiva, tarannà manifest en qualsevol labor que ocupara el seu temps, derivaria, entre altres activitats, en una clara incursió en la professió d’arquitecte. La seua empremta queda exposada en un breu itinerari de la seua obra la qual queda perpetuada a través de la icònica casa Stonborough, construïda per a la seua germana a Viena. En ella culminarà una obra en la qual es testimonia el domini de la proporció espacial interior, la racionalitat i control sobre el detall arquitectònic portat a les seues últimes conseqüències. A partir de l’anàlisi de la seua obra mestra el Tractatus Logico-Philosophicus (1921), que al costat de Ser i Temps de Martin Heidegger (1927) constitueixen els dos referents del pensament occidental del passat segle, s’indaga sobre l’exercici que desenvolupa el filòsof, en el context de l’arquitectura, sobre la representació exacta del món mitjançant l’aplicació d’un mètode de lògica deductiva, amb proposicions degudament ordenades amb les quals estructurar el que per a ell constitueix l’esdeveniment essencial del, en aquest cas, “fet” arquitectònic.

In Situ Assessment of HVAC System Impact in Façades of a UNESCO World Heritage Religious Building

El manteniment dels ambients interiors òptims dels edificis històrics per a la integritat estructural i la preservació de les col·leccions, són objectius inherentment complexos i multifacètics. A més, els ambients interiors no sols afecten les col·leccions i a l’edifici, sinó que també cal tindre en compte la satisfacció dels ocupants. Aquesta investigació avalua l’impacte dels problemes tèrmics i d’humitat causats per una unitat de condensació de HVAC en una paret de 265 anys d’antiguitat en un lloc del Patrimoni Mundial de la UNESCO en el clima càlid i humit de Sant Antoni, Texas (els EUA). Es va dur a terme una investigació de camp sobre la Indoor Environmental Quality (IEQ) centrada especialment en l’impacte de la HVAC en un mur pròxim. El cas d’estudi és un assentament històric únic que inclou una església de pedra calcària que reflecteix una tipologia similar a la de múltiples edificis religiosos distribuïts pel sud-oest dels Estats Units. Els resultats d’aquest article subratllen, entre altres qüestions, l’impacte negatiu d’una mala integració dels sistemes actius en les estructures històriques, i destaquen la necessitat de continuar investigant en aquest tema.

Examination of memory and culture based on the architectural facade: Facadism at Beyoğlu district

Istanbul posseeix una textura històrica rica en arquitectura, cultura i memòria, que es veu en molt poques metròpolis. Aquesta ciutat, que ha patit molts canvis per motius socials, polítics i culturals, ha començat a perdre dia a dia els seus molts i importants valors. La raó més gran és que la ciutat és culturalment vibrant, per la qual cosa es desitja transformar-la en una font d’ingressos polítics. No obstant això, cal determinar i aplicar solucions que reforcen la situació actual d’Istanbul en el seu conjunt i garantisquen la seua continuïtat sobre bases sòlides. En aquest estudi es considera com a zona pilot el districte de Beyoğlu, una de les rares regions en les quals aquesta riquesa ha sobreviscut fins als nostres dies. El primer objectiu d’aquest estudi és determinar les raons i propòsits de les reconstruccions innecessàries dels edificis històrics situats en Beyoğlu, allunyats del seu aspecte original, l’anomenat “Facadism.” El segon objectiu d’aquest estudi és identificar els canvis realitzats en les façanes en termes de cultura i memòria i proposar suggeriments mitjançant l’ús de la fotografia, la revisió de la literatura i l’anàlisi amb mètodes de collage. En l’estudi, tres dels quatre edificis seleccionats estan situats al carrer İstiklal, i l’altre al carrer Sıraselviler, dos llocs en els quals s’aprecia més clarament la ràpida transformació estructural/arquitectònica de la identitat en els últims 15-20 anys. Com a resultat d’aquest estudi, s’ha determinat que les funcions dels edificis històrics s’estan degenerant. Les seues façanes només es conserven com a màscares, i la memòria arquitectònica es degrada d’aquesta manera.