Contes d’Aubrac

Tenèze, Marie-Louise; Alain Rudelle: Contes d’Aubrac. Édition bilingue occitan- français établie par Josiane Bru et Jean Eygun. Toulouse : Letras d’òc, 2019, 368 p.

Cartes de Palmira Jaquetti a Rafael Patxot i Jubert (1938–1939)

Aquest treball es basa en nou cartes, inèdites i desconegudes fins ara, procedents d’un arxiu privat, adreçades per la professora, poeta i folklorista Palmira Jaquetti (Barcelona, 1895 – els Monjos, 1963) al gran mecenes català Rafael Patxot i Jubert (Sant Feliu de Guíxols, 1872 – Ginebra, 1964). Escrites el 1938 i el 1939, durant els anys finals de la guerra civil espanyola, ens permeten de conèixer tot un seguit de detalls nous sobre la malaltia crònica que va patir Jaquetti des del 1934 i sobre les seves vicissituds biogràfiques. Abandonada pel seu marit el 1937, va poder sortir de l’hospital el 1938 i de seguida es va reincorporar a l’Institut Pi i Margall de Barcelona, on ensenyava francès. Gran col·laboradora de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, patrocinada per Patxot, va aconseguir un permís per traslladar-se durant una temporada d’estiu a Prats de Molló, a la Catalunya del Nord. Va poder dur-ho a terme, però el seu estat de salut l’obligà a dedicar- se només al descans. En acabar la guerra, fou sotmesa a un expedient de depuració, resolt el 1941 d’una manera relativament benigna. Malgrat la repressió franquista, va continuar encara les seves recerques folklòriques —que l’havien duta a recollir deu mil cançons populars catalanes—, tant a la vall d’Aran com en sis asils de Barcelona.

Tata Vasco y Tata Lázaro: dos héroes culturales en la tradición oral michoacana

Los personajes de Vasco de Quiroga y Lázaro Cárdenas aparecen con frecuencia como héroes culturales en la narrativa oral de la zona lacustre del estado de Michoacán, en México. Este artículo presenta y estudia una serie de relatos orales documentados en trabajo de campo entre el 2013 y el 2018 en esa zona, para analizar cómo se caracteriza a los personajes y cómo están estructuradas esas narrativas. En ellas los personajes cumplen una serie de funciones propias del héroe cultural: son ordenadores del mundo humano, fundadores de lugares y distribuidores de los bienes y los oficios. El artículo propone que los personajes de Quiroga y Cárdenas conforman una dualidad simbólica en la narrativa, que cumple también con la función de dar estructura al tiempo histórico en la memoria de las comunidades.***Els personatges de Vasco de Quiroga i Lázaro Cárdenas apareixen amb freqüència com a herois culturals a la narrativa oral de la zona lacustre de l’estat de Michoacán, a Mèxic. Aquest article presenta i estudia una sèrie de relats orals documentats en treball de camp entre el 2013 i el 2018 en aquesta zona, per analitzar com es caracteritzen els personatges i com estan estructurades aquestes narracions. En aquestes els personatges compleixen una sèrie de funcions pròpies de l’heroi cultural: són ordenadors del món humà, fundadors de llocs i distribuïdors dels béns i els oficis. L’article proposa que els personatges de Quiroga i Cárdenas conformen una dualitat simbòlica en la narrativa, que compleix també amb la funció de donar estructura al temps històric en la memòria de les comunitats.

Presentació

Després de vuit números publicats de la revista, cadascun d’ells dedicat de manera monogràfica a un tema d’estudi de la literatura oral popular, en aquest novè acollim treballs diversos que no estan acotats a un aspecte específic.

Notes sobre una versió d’«El fals testimoni» recollida a Calafell

El propòsit d’aquest treball és destacar els aspectes comuns i les diferències en una versió tradicional d’«El fals testimoni» (IGRH 0446) recollida a Calafell (Baix Penedès). «El fals testimoni» narra un infame crim per honra executat per un marit ofès, que aquí s’anomena comte Flores, després d’haver cregut l’acusació calumniosa de la reina sobre la infidelitat de la comtessa, per les suposades relacions d’aquesta amb el rei. El relat termina quan el monarca coneix l’assassinat de la seva estimada i, en conseqüència, ordena la mort immediata dels dos responsables, la reina i el comte. La versió que examinem va ser comunicada cap al 1980 per la Sra. Carme Pedro Guinovart (1917–2003), filla d’aquella vila costanera, a un familiar seu, el metge Fermí Alari Pons, un conegut investigador de la cultura local. Encara que el text de Calafell presenti alguna fissura estructural, serveix per recordar que totes les versions són útils d’igual manera per tal d’establir el corpus d’un romanç, així com la seva distribució geogràfica.

What a Wonderful World of Legends!

Kalmre, Eda: What a Wonderful World of Legends! Articles on rumours and legends. Tartu: ELM Scholarly Press, 2018, 306 p.

Texto y contexto. Los géneros del folklore oral en Olvera y Alpandeire

Del Río Cabrera, Juan Antonio: Texto y contexto. Los géneros del folklore oral en Olvera y Alpandeire. UNED, 2015, 879 p.

La llegenda

Sunyer, Magí; Emili Samper (eds.): La llegenda. Estudis Catalans 9. Kassel: Edition Reichenberger, 2019, 250 p.

El Fort Farell segons Francesc Maspons

Tant la versió de «Lo Fort Farell» de Francesc Maspons com les que la seguiren, més que no pas en llegenda consisteixen en un seguit d’anècdotes atribuïdes a l’heroi, tal com haurien pogut ser atribuïdes a qualsevol altre gegant bo. O a qualsevol home fort, veritablement fort. Recorden en efecte les aventures d’El Fuerte de Ocháran, d’Antonio de Trueba, o del popular Xic de Vaquerisses; i les gestes de Samsó, les proves d’Hèrcules, les mesures de Goliat i altres gegants de l’Antic Testament. A través del seu personal mètode historicocomparatiu, Maspons vol analitzar científicament quin lloc ocupa la nostra llegenda dins del llegendari indoeuropeu. I li sembla trobar-ne els orígens entre els pobles del Nord o germànics, tot deixant de banda el llegat romà i fins i tot bíblic. Mentre Maspons escrivia tot això, però, encara no havia estat difosa a Europa l’Epopeia de Gilgameix, heroi que es remunta al III mil·lenni aC i que no deixa de personificar… precedents llegendes.

D’Andersen a Carme Riera: una veu pròpia per a la sirena

La veu de la sirena (2015), de Carme Riera, adopta com a text de referència —o hipotext— el conte tradicional de «La sireneta», fixat per Hans Christian Andersen (1837). Aquest estudi caracteritza la relació dialèctica que estableixen sengles obres des del punt de vista de les teoritzacions de Gérard Genette (1982) sobre la hipertextualitat. Riera reconeix obertament el text d’Andersen com a referent alhora que en canvia el sistema de valors subjacent. S’apropia del conte cla ssic per a subvertir-lo i sotmetre’l així a una alteració ideolo gica interessada. El text resultant esdevé un títol original dins de l’àmplia trajectòria de l’escriptora mallorquina i projecta, així mateix, moltes de les constants de la seua literatura.